«Oh donzella que em fores, dempeus, com una pàtria!
A tu et dic, a tu et pense, com ets, de cap a peus,
i voldria tenir poder suficient
per tal de convertir-te de sobte, en una estàtua
per tal que no conegues la velledat, les fúries,
les penes i la ràbia destructora de viure.»
V. A. Estellés
Sempre arrossego el desig de tornar a Torralba.
I quan ho puc fer cerco arreu senyals i proves
i retrobo el verdet xop de l’abeurador,
el blanc encegador de la calç de ses cases
i la vella palmera esquitxant-les de verd.
I tot erm i tot aspre.
El verd a la palmera i als porticons. I el blau,
només al cel i al mar, que es respira i no hi és.
La fresca del capvespre que em torna olors amigues,
de resina llardosa, quan serràvem ullastres.
L’olor dels fems,
l’olor que ell va anomenar il·lustre,
de formatge, d’humitat i de salabror,
d’albergínies al forn, aroma cruixent
d’allet torrat. L’olor agre dels soterranis.
Per què davallo als vells soterranis? Què hi cerco?
El de ca Es Blaus, niu callat de botelles buides
de gin, plenes de pols. Foscor, sostres fent voltes,
i més humitat sota el silenci de pedra.
I lluny, entre camps, prop dels llocs i de les eres,
els boers.
Un tros de tifa, fresca, d’una vaca, enganxada
al costat de l’avarca que trepitja entre còdols
afilats, aspres i durs. Tèbia olor de fems
i de calor animal, d’alfals i llet, de pa
i tantes olors dolces que no sé per que estimo!
Però les estimo i les enyoro i recordo.
Déu! Com collons puc estimar l’olor dels fems?
Ho he dit –o ho he pensat– mil vegades: no tinc
cap record més antic que el del passeig al pou
amb la tia Nineta. De cabells impecables,
blancs, blavosos, no sé, quasi fluorescents,
la tia Nina, cabells transparents, pastant
farina per fer crespells, les mans olioses,
blanques, lluents; o fent ganxet, menuda ella,
pulcra, quan em portava a fer un volt fins al pou.
– Ara han fet el Polígon. Encara hi és el pou.
Sense camí, sense tanques, pou restaurat,
d’un carrer ple d’escoles, fanals i magatzems–.
Però això és igual, ara; hi era quan vaig caure,
i la tia pouava aigua i em netejava
la nafra, del genoll, esquifit i menut.
La tia Nina. Enterrada un dia de pluja
al seu nínxol del cementiri d’Aló, és clar.
A mi no m’enterraran al poble. Per mi
hi haurà una cerimònia escèptica i moderna
en una de les fàbriques de plàstic, tan solemnes,
on avui celebrem els ritus funeraris.
Després pols i altre cop fems i terra adobada.
No obstant he de pensar, rumiar-ho, desfer
ombres enormes, inventar-me una llavor.
I llavors pols i oblit.
Però he de procurar, tossut com sóc, gestar
aquesta llavor petita que em burxa i vol
sortir de les entranyes.
I el blau només al cel i als seus ulls blaus i clars
entre la terra eixuta i rocosa de l’illa.
No sé on deuen ser els ulls entremaliats
que miraven, lascius, el tiberi del meu
cos que es cruspia, tota dona, vol de nina.
He pensat molt en buscar-la però la ràbia
destructora de viure i el cuc del seu cervell
li deuen haver esborrat el vidre lluent.
No puc cridar el seu nom, no puc desfer el secret,
ni recordar els seus pits breus que apamava foll,
mentre envestíem, salvatges, tot el desig.
Sóc incapaç d’explicar-ho tot. –Ara, a més,
em fa mandra–. Massa coses, massa allunyades.
Deu ser tard per desvetllar aquell secret il·lícit
que vàrem jugar. Deu ser tard i deu ser inútil.
O potser seria el moment de trair als àngels
que m’han agafat la mà quan anava a escriure.
Vessar tots aquells anys de frenètica orgia
i no apagar el volcà en un sospir d’oblit.
Quina febre delirant devíem patir?
D’on va sortir la borratxera vertical,
que ens va dominar ràpid, com un bon mastegot?
No sé per què la recordo ara. Tampoc sé,
per què escric per Menorca, per la tia Nineta
–que, de fet, va morir quan encara era un nen–.
No sé per què recordo els fems i els soterranis.
No sé res, jo tampoc. Només que m’han parit!
Només sé que vull tornar a alguns certs llocs que tinc.
Tornar a la memòria, no fos que els tresors
em fugissin, esfilagarsats, per les vores.
O potser no són els camps, ni els fems, ni els meus morts,
ni l’agitat galop de cuixes el que anhelo,
potser cerco rere el mirall el meu antic
esguard sense llaurar.
I quan ho puc fer cerco arreu senyals i proves
i retrobo el verdet xop de l’abeurador,
el blanc encegador de la calç de ses cases
i la vella palmera esquitxant-les de verd.
I tot erm i tot aspre.
El verd a la palmera i als porticons. I el blau,
només al cel i al mar, que es respira i no hi és.
La fresca del capvespre que em torna olors amigues,
de resina llardosa, quan serràvem ullastres.
L’olor dels fems,
l’olor que ell va anomenar il·lustre,
de formatge, d’humitat i de salabror,
d’albergínies al forn, aroma cruixent
d’allet torrat. L’olor agre dels soterranis.
Per què davallo als vells soterranis? Què hi cerco?
El de ca Es Blaus, niu callat de botelles buides
de gin, plenes de pols. Foscor, sostres fent voltes,
i més humitat sota el silenci de pedra.
I lluny, entre camps, prop dels llocs i de les eres,
els boers.
Un tros de tifa, fresca, d’una vaca, enganxada
al costat de l’avarca que trepitja entre còdols
afilats, aspres i durs. Tèbia olor de fems
i de calor animal, d’alfals i llet, de pa
i tantes olors dolces que no sé per que estimo!
Però les estimo i les enyoro i recordo.
Déu! Com collons puc estimar l’olor dels fems?
Ho he dit –o ho he pensat– mil vegades: no tinc
cap record més antic que el del passeig al pou
amb la tia Nineta. De cabells impecables,
blancs, blavosos, no sé, quasi fluorescents,
la tia Nina, cabells transparents, pastant
farina per fer crespells, les mans olioses,
blanques, lluents; o fent ganxet, menuda ella,
pulcra, quan em portava a fer un volt fins al pou.
– Ara han fet el Polígon. Encara hi és el pou.
Sense camí, sense tanques, pou restaurat,
d’un carrer ple d’escoles, fanals i magatzems–.
Però això és igual, ara; hi era quan vaig caure,
i la tia pouava aigua i em netejava
la nafra, del genoll, esquifit i menut.
La tia Nina. Enterrada un dia de pluja
al seu nínxol del cementiri d’Aló, és clar.
A mi no m’enterraran al poble. Per mi
hi haurà una cerimònia escèptica i moderna
en una de les fàbriques de plàstic, tan solemnes,
on avui celebrem els ritus funeraris.
Després pols i altre cop fems i terra adobada.
No obstant he de pensar, rumiar-ho, desfer
ombres enormes, inventar-me una llavor.
I llavors pols i oblit.
Però he de procurar, tossut com sóc, gestar
aquesta llavor petita que em burxa i vol
sortir de les entranyes.
I el blau només al cel i als seus ulls blaus i clars
entre la terra eixuta i rocosa de l’illa.
No sé on deuen ser els ulls entremaliats
que miraven, lascius, el tiberi del meu
cos que es cruspia, tota dona, vol de nina.
He pensat molt en buscar-la però la ràbia
destructora de viure i el cuc del seu cervell
li deuen haver esborrat el vidre lluent.
No puc cridar el seu nom, no puc desfer el secret,
ni recordar els seus pits breus que apamava foll,
mentre envestíem, salvatges, tot el desig.
Sóc incapaç d’explicar-ho tot. –Ara, a més,
em fa mandra–. Massa coses, massa allunyades.
Deu ser tard per desvetllar aquell secret il·lícit
que vàrem jugar. Deu ser tard i deu ser inútil.
O potser seria el moment de trair als àngels
que m’han agafat la mà quan anava a escriure.
Vessar tots aquells anys de frenètica orgia
i no apagar el volcà en un sospir d’oblit.
Quina febre delirant devíem patir?
D’on va sortir la borratxera vertical,
que ens va dominar ràpid, com un bon mastegot?
No sé per què la recordo ara. Tampoc sé,
per què escric per Menorca, per la tia Nineta
–que, de fet, va morir quan encara era un nen–.
No sé per què recordo els fems i els soterranis.
No sé res, jo tampoc. Només que m’han parit!
Només sé que vull tornar a alguns certs llocs que tinc.
Tornar a la memòria, no fos que els tresors
em fugissin, esfilagarsats, per les vores.
O potser no són els camps, ni els fems, ni els meus morts,
ni l’agitat galop de cuixes el que anhelo,
potser cerco rere el mirall el meu antic
esguard sense llaurar.
