Sender o senderi

Qui s’equivoca tant?
Qui té tanta raó?

A qui faig cas?
Quin dels déus protectors
que em governen vetlla, avui, per mi?

Navego per aigues incertes,
i és tan immens l’oceà que m’envolta
com el sac de llàgrimes que m’estreny el pit
i no sé fer esclatar.

No et durà enlloc aquest camí, m’exhorteu tots.

La brúixola m’assenyala un nord tan roent
que desfà la cera del seny.

Sé que no hi ha premi ni càstig,
però un sol de bondat estampa a l’horitzó
un color que m’apressa a viatjar
encara més enllà.

Cruïlla

               Per la Sandra                       

Nena valenta, et vas forjar un futur que t’era advers.

Ara, dona nova, se t’esberla l’ànima i no saps
triar entre la roca dels ancestres que et bull a la sang
o el quitrà de la ciutat que t’ha desvetllat catedrals
de sapiència.

                    El mar que separa els dos camins
et sembla immens i t’ofega el neguit de no saber mai
on deixar les maletes.

                   No et puc asserenar l’insomni
però deixa’m lloar-te la certesa del rumb tossut.

Recorda sempre la teva àvia, madona de Torralba,
que no va poder triar, entre donar gra a les gallines
o llevar blanques llàgrimes de serigot al formatge.

Pusil·lànime

 
Ma mare no en deia agent comercial;
en deia viatjant o corredor,
sense opulències.

Quan es fa fosc i a la ràdio del cotxe
parlen de futbol, comença a fer fresca,
un client t’ha enllestit amb arrogància,
supliques al GPS que et dugui
a l’hotel, i l’última veu amiga
era d’una hostessa plastificada
en baixar escopetejat de l’avió,

l’enyor íntim dels fills t’avergonyeix,
i en un calaix en deses les mirades
orgulloses d’haver un pare valent,
que viatja lluny i que parla amable
amb tothom.