Per la meva, de mare
Porque el olvido es chinarse las venas
perder la primavera, buscar lo perdido,
quitarse los muebles de la cabeza,
soñar que despiertas en un barco hundido.
Estopa
I la veu digué: viureu molts anys,
però mancats del do de la paraula,
i no podreu anomenar la poma,
ni l’espiga, ni els mars, ni el cel, ni res.
I anireu oblidant els qui estimeu
i al capvespre no sabreu més qui sou.
Oh vella, oh trista Europa!
Nascuda d’Agènor i Telefaassa,
néta de Posidó. Mare dels fills
i dels germans i dels fills dels germans,
i mare de tots aquells qui t’habiten.
Un hivern massa cru et clivella el sòl,
Volga i Danubi ja no baixen plens,
i encara ens acusen tirans, d’haver
malbarat el fruit d’altres estius.
Oh vella, oh trista Europa!
No trobes respostes al pervers fum
del laberint on vius i has de cedir
memòria i enteniment fingint
que reposes al pou del teu esguard.
Oh vella, oh trista Europa!
Torneu-me el tresor, torneu-me l’olor
primaveral de terra i herba xopa.
diumenge, 22 d’abril del 2012
dimarts, 27 de març del 2012
El balneari
Agombolada en aquesta piscina calda,
on no hi cap cap dolor i on es desfan els nusos,
neda una parella de braçades snobs
i abraçades sospesades; i una familia
alemanya, de rossos cadells, amb el pare
de rialla elàstica que encara s'eixampla
en acostar-se la ninfa mare alemanya.
Neda la barba blanca de l’avi alemany
-ai Mastronianni, que ja fa dies que ets mort-
Tot ho volieu i tot ho teniu
al balneari del mediterrani.
És el pi més torçat qui retalla el cel net
de la tarda d’hivern. I que bé que s’hi està
dins de l’aigua calenta si a fora hi fa fred
i pugen les bombolles amb mi a respirar.
Dimecres passat, a la vuit-cents trenta sis,
Carmina, amb catorze anys de punts suspensius,
serrava les dents i em demanava, fluixet,
un poc de morfina per soportar el dolor.
Hi ha tot de nens tatuats amb foc, ja per sempre,
en algun lloc, remot i fosc, del meu cervell.
on no hi cap cap dolor i on es desfan els nusos,
neda una parella de braçades snobs
i abraçades sospesades; i una familia
alemanya, de rossos cadells, amb el pare
de rialla elàstica que encara s'eixampla
en acostar-se la ninfa mare alemanya.
Neda la barba blanca de l’avi alemany
-ai Mastronianni, que ja fa dies que ets mort-
Tot ho volieu i tot ho teniu
al balneari del mediterrani.
És el pi més torçat qui retalla el cel net
de la tarda d’hivern. I que bé que s’hi està
dins de l’aigua calenta si a fora hi fa fred
i pugen les bombolles amb mi a respirar.
Dimecres passat, a la vuit-cents trenta sis,
Carmina, amb catorze anys de punts suspensius,
serrava les dents i em demanava, fluixet,
un poc de morfina per soportar el dolor.
Hi ha tot de nens tatuats amb foc, ja per sempre,
en algun lloc, remot i fosc, del meu cervell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
