Mare Gea

                                            Per la meva, de mare


                                            Porque el olvido es chinarse las venas
                                            perder la primavera, buscar lo perdido,
                                            quitarse los muebles de la cabeza,
                                            soñar que despiertas en un barco hundido.

                                            Estopa


I la veu digué: viureu molts anys,
però mancats del do de la paraula,
i no podreu anomenar la poma,
ni l’espiga, ni els mars, ni el cel, ni res.
I anireu oblidant els qui estimeu
i al capvespre no sabreu més qui sou.

Oh vella, oh trista Europa!

Nascuda d’Agènor i Telefaassa,
néta de Posidó. Mare dels fills
i dels germans i dels fills dels germans,
i mare de tots aquells qui t’habiten.

Un hivern massa cru et clivella el sòl,
Volga i Danubi ja no baixen plens,
i encara ens acusen tirans, d’haver
malbarat el fruit d’altres estius.

Oh vella, oh trista Europa!

No trobes respostes al pervers fum
del laberint on vius i has de cedir
memòria i enteniment fingint
que reposes al pou del teu esguard.

Oh vella, oh trista Europa!

Torneu-me el tresor, torneu-me l’olor
primaveral de terra i herba xopa.

El balneari

Agombolada en aquesta piscina calda,
on no hi cap cap dolor i on es desfan els nusos,
neda una parella de braçades snobs
i abraçades sospesades; i una familia
alemanya, de rossos cadells, amb el pare
de rialla elàstica que encara s'eixampla
en acostar-se la ninfa mare alemanya.
Neda la barba blanca de l’avi alemany
-ai Mastronianni, que ja fa dies que ets mort-

Tot ho volieu i tot ho teniu
al balneari del mediterrani.

És el pi més torçat qui retalla el cel net
de la tarda d’hivern. I que bé que s’hi està
dins de l’aigua calenta si a fora hi fa fred
i pugen les bombolles amb mi a respirar.


Dimecres passat, a la vuit-cents trenta sis,
Carmina, amb catorze anys de punts suspensius,
serrava les dents i em demanava, fluixet,
un poc de morfina per soportar el dolor.

Hi ha tot de nens tatuats amb foc, ja per sempre,
en algun lloc, remot i fosc, del meu cervell.

Sender o senderi

Qui s’equivoca tant?
Qui té tanta raó?

A qui faig cas?
Quin dels déus protectors
que em governen vetlla, avui, per mi?

Navego per aigues incertes,
i és tan immens l’oceà que m’envolta
com el sac de llàgrimes que m’estreny el pit
i no sé fer esclatar.

No et durà enlloc aquest camí, m’exhorteu tots.

La brúixola m’assenyala un nord tan roent
que desfà la cera del seny.

Sé que no hi ha premi ni càstig,
però un sol de bondat estampa a l’horitzó
un color que m’apressa a viatjar
encara més enllà.

Cruïlla

               Per la Sandra                       

Nena valenta, et vas forjar un futur que t’era advers.

Ara, dona nova, se t’esberla l’ànima i no saps
triar entre la roca dels ancestres que et bull a la sang
o el quitrà de la ciutat que t’ha desvetllat catedrals
de sapiència.

                    El mar que separa els dos camins
et sembla immens i t’ofega el neguit de no saber mai
on deixar les maletes.

                   No et puc asserenar l’insomni
però deixa’m lloar-te la certesa del rumb tossut.

Recorda sempre la teva àvia, madona de Torralba,
que no va poder triar, entre donar gra a les gallines
o llevar blanques llàgrimes de serigot al formatge.

Pusil·lànime

 
Ma mare no en deia agent comercial;
en deia viatjant o corredor,
sense opulències.

Quan es fa fosc i a la ràdio del cotxe
parlen de futbol, comença a fer fresca,
un client t’ha enllestit amb arrogància,
supliques al GPS que et dugui
a l’hotel, i l’última veu amiga
era d’una hostessa plastificada
en baixar escopetejat de l’avió,

l’enyor íntim dels fills t’avergonyeix,
i en un calaix en deses les mirades
orgulloses d’haver un pare valent,
que viatja lluny i que parla amable
amb tothom.

Camel Trophy

La bossa o la vida,
m'increpava, sever, el doctor.
A la butxaca de l'infern,
què hi duus a dins?
La petaca o la vida.

Ofec que em tensa l'ànsia,
malenconia que cantava el ionqui.
Quin dol estrany.
Que imbècils, els llums de Nadal!

Cap on desvio la mirada?
Què faré ara amb les mans?

Quin cant més poderós
el d'aquestes sirenes;
em tempten a ofegar-me
contra el rocam.

Psicodèlia! Psicodèlia!,
diu el tam-tam del cor.

Disbauxa intravenosa,
incontinència.
No fumen els poetes de Mallorca
i tampoc no tenen cap mesura.

Torneu-me ara la joventut,
que voldria dilapidar
la salut sobrera.

El moll de l’os

Nina Hagen n’ha fet cinquanta cinc,
Almodovar en té més de seixanta,
l’edat que tenia sempre el meu avi.

Tinc una filla que es miren els nois
i jo encara li daria la mà.

El temps és la inèrcia d’un transatlàntic
sembla que no es mogui quan ja ha fugit.

Al meu germà petit li han extirpat
un càncer, res greu, diuen, avui dia...

Ai, Gil de Biedma, que anava de veres.

Serem, amics meus, algun dia adults?
O farem un salt de joves a vells
sense el farcit, el tall, sense saber-ho.


Quan m’acabi vull morir satisfet,
durar un xic a l’enyor dels estimats
adobar la terra, fer-la més fèrtil,
no esperar més que la vida viscuda,
follia de segons irrepetibles.