Aquesta tarda beneïda d’encens, sec
a la casa que he fet tan meva, que he anat fent
com volia que fos, on vull viure per sempre.
Cada cosa al seu lloc, capricis i tresors:
les ampolles, les portes de fusta, les plantes,
la taula al pati, i l’ordre anàrquic però
vegetal de les foteses indispensables.
Ha tornat a ploure el matí de Carnaval
i tu has dit: tres matins consecutius de pluja,
d’aquests dos anys fecunds que son la nostra història.
I tu has dit, per Carnaval sempre fa mal temps,
i jo t’ho torno a dir, aquí, tot sol, a casa,
que no, que en temps apocalíptics de sequera
ens haurem d’acostumar a dir que fa bon temps
si raja l’aigua i, embogida, per l’asfalt,
fèrtil i neta se’n du avall penes i pols.
Parlem molt, parlem molt i ho hem dit prou vegades:
hi ha despatxos de cara llarga i mala llet,
ortopèdies, i ferros ferint la carn,
malalties que ens esborraran la memòria,
odiosos calendaris que malparteixen
custodies compartides, nits de plaer.
Ho hem dit moltes vegades, que no serem plens
si abans no trepitgem el fang del desconsol,
i ens lamentem d’amics que deixen que s’escoli
la vida per la claveguera de la queixa.
Molt pitjor li va anar, a la Maria Antònia
morta fa ja vint anys, sense xats, sense mòbils,
ni llibres d’autoajuda, ni carnet per punts,
sense saber qui era l’Ossama Bin Laden
i convençuda que l’any dos mil aniríem
tots vestits amb escafandre i mallot de plata.
T’ho he dit moltes vegades, que no escric prou bé,
que no domino la mètrica, que no en sé,
que això és una empanada, que no té prou ritme,
i que em poso a parir, que em cal vocabulari,
que no sé on cony voldran anar a caure els accents!
Que l’Estellés, el mestre, sí que ho feia bé.
Ara, ho veus, torna a ploure, amb ràbia intensa.
Veig les rajoles xopes, les llimones vives
mentre escric tot això, el vespre de diumenge.
Vull ser, crec que he aconseguit ser, com un vell Buda,
o com un cristià sense la culpa endèmica
que el tortura. Perdoneu-me Osho, que jo
no he après a meditar, i que vesso el meu zen
i el meu corcó en aquests versos despentinats,
i ara m’aixeco i sec i em mossego les ungles.
Messiànic, t’escric perquè he trobat el fil
d’un present exacte, on ja res no fa nosa.
Que el passat és caduc i el futur no existeix,
que som en el ble encès d’aquest vespre de pluja.
La vida és el viatge impagable al no res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
no entenc molt de poesia, no se si la mètrica , els accents , el ritme, i si cal més vocabulari però m´agradat, no se, si per que també he viscut a la casa que t´has fet teva, m´agradat més.
un petit buda
per fi hem sortit del soterrani!
a mi també em sembla una bona casa :)
e ke jo tme e viscut a la casa
amb totes akelles plantes i la terasseta es nota ke tinspires
aveure si et mires el meu poema ke le presentat al concurs de st jordi d linsti
ONA
Em sembla mentida que llegint tot això tan planer i entenedor que escrit així com ho fan els poètes, vingui de tu, que jo et veig tan normal, que no s'et tornen els cabells blaus ni grocs quan parles, i que de vegades encara em veig a mi, jove, mocan-te després de un esternut.
Com ja et pots pensar en Lluc no ha escrit això últim
Ho he fet jo, que no sé com fer-ho perquè surti el el meu nom.
Assumpta.
i quina oloreta que fa aquest poema, de pati interior acabat de regar
Publica un comentari a l'entrada